Anasazi a l’Agulla del Corb

De nou el magnetisme de Sant Honorat ens crida , lluny de modes i graus, prometent-nos tranquil·litat i recolliment si estem disposats a escalar amb la discreció de qui esdevé convidat, amb cura de no fer res malbé, gaudint d’un entorn sorprenentment tranquil que convida a la pausa.

L’Agulla del Corb s’eleva oferint-nos diferents perfils segons el punt de vista, però sempre es mostra altiva. La via Anasazi guanya el cim de l’esmentada agulla amb una línia prou atractiva, amb un primer llarg on s’imposa l’artificial, degut a la precarietat del rocam, i dos tirades més on progressar en lliure és més factible, sempre que siguem curosos a l’hora d’acariciar cada un dels còdols que anem trobant.

Si tenim una mica de temps paga la pena fer una visita a la Casa del Corb, una construcció troglodita que aprofita una gran balma. Al seu interior encara s’hi pot veure les diferents estances, la menjadora per les mules i fins hi tot un forn de pa. A l’exterior, una mica més a l’oest, trobem el que deuria ser un tancat pels animals. La casa fou habitada fins a principis de la segona dècada del segle XX.

Aproximació:

Un cop a Peramola seguim l’Avinguda del Roser i ens desviem cap a la dreta (Carretera de Cortiuda). Seguim per la pista, primer asfaltada i després no, però amb molt bon estat. Al cap d’uns quatre quilòmetres, tot just havent passat un revolt prenem un trencall a la dreta que arriba a un mas. Aparquem una mica abans per no molestar i continuem a peu seguint unes marques blaves i grogues. Anirem per un corriol que va a sortir a una pista. Seguim a la dreta i arribarem a la vessant oest de la Mola del Corb. Continuem a mà dreta resseguint el vessant oest, passarem per la casa del Corb i poc després pel vessant oest de l’Agulla del Corb. Voltem l’agulla fins al peu de via (parabolts molt visibles).

L1(V/Ae)

L’inici de la via es troba tot just al costat del camí, des d’on ja es veuen les expansions. Els primers metres són sobre gresos una mica delicats i de seguida haurem de fer un pas d’A0 per enfilar-nos sobre un llavi. Ens situem sota un marcat desplom i a partir d’aquest punt progressem en artificial la resta del llarg. 30 metres.

L2(V+/A0)

El segon llarg comença vertical i va cercant les parts més dèbils de la paret, zigzaguejant cap a l’esquerra per després tornar a la dreta. La roca en aquesta tirada és menys dolenta que a l’inici de la via i ens permet anar progressant en lliure. El tram més dret el trobem a la darrera part (6a o A0), són uns pocs metres que de seguida es tornen més amables fins entrar a la reunió. 30 metres.

L3(V/A0)

A mida que hem anat guanyant metres la roca ha anat millorant. Aquest darrer llarg marxa en diagonal a la dreta per enfilar un darrer mur dret i mantingut, que es soluciona bé en A0 i segur que surt tot en lliure (6a/6a+?). Uns darrers metres de grimpada ens menen al cimall de l’agulla. 40 metres.

Descens:

Baixem uns metres cap al nord on trobarem un arbre amb bagues preparades per rapelar. Fem un ràpel de trenta metres llargs fins al coll nord. Des d’allí baixem cap a l’oest, on trobarem una corda fixa que ens permet despenjar-nos per un ressalt i arribar-nos al camí que hem pres per l’aproximació.

El que més m’ha agradat

• Com sempre a Sant Honorat, el plaer de gaudir d’un lloc màgic, on escalar esdevé una excusa.
• Línia prou atractiva per guanyar l’agulla, amb roca mediocre al primer llarg i acceptable a mida que anem pujant.
• Molt ràpida, bona opció per combinar amb alguna via propera.

Sant Honorat gaudeix d’un conglomerat discret en general, amb trams força acceptables i altres molt trencadissos. Escalar-hi representa acceptar el joc i potser un al·licient més alhora de gaudir d’alguna de les seves precioses línies.